Països Catalans

El 28 d’octubre de 1990 “El Periódico de Catalunya” va publicar un document intern de CiU en què es desenvolupava minuciosament el programa de nacionalització impulsat pel Govern de Pujol per aconseguir el control de les aules i els mitjans de comunicació. Entre moltes altres mesures dignes del més depurat dels Estats totalitaris, es trobava la de “editar i emprar llibres de text adequats sobre la Història, Geografia, etc., de Catalunya i dels Països Catalans. Establir acords amb editorials per a la seva elaboració i difusió, amb subvencions si cal”.

Gairebé 30 anys desprès de la revelació periodística del projecte d’assimilació nacional, el relat separatista ha triomfat. Catalunya pateix la instrumentalització de les polítiques de comunicació al servei de l’anomenada construcció nacional dels “Països Catalans”, la manca de neutralitat de les institucions dominades pel radicalisme i la demonització dels discrepants provocant una mena de mort civil a l’opositor al règim corrupte nascut del pujolisme.

El discurs del romanticisme tronat i etnicista pren força a una Catalunya multicultural i bilingüe de la mà d´una minoria sorollosa que ha ocupat en els darrers anys els llocs claus en el sistema de comunicació català; el famós eslògan de la “revolució dels somriures”, aquell que deia “Som els del sí. I el sí és sinònim del somriure aquest d’orella a orella. I a Madrid són els del no, els de la cara de mala llet”, desapareix davant la persecució al dissident i es proposa l’expulsió del castellà que empren amb naturalitat la majoria dels catalans; s´obliden de l’eslògan “El món ens mira” i abraonen el discurs antieuropeu i populista cercant ponts amb podemites perduts dins del seu discurs antisistema.

És la fase en la qual els idiotes han aconseguit el protagonisme, personatges secundaris que s’esquincen les vestimentes per la sacrosanta pàtria tot signant escrits exigint la catalanitat de pensament únic, sòmines que exigeixen una catalanitat racial rebutjant la vella idea de “és català qui viu i treballa a Catalunya, independentment d’on hagi nascut o bé quina llengua parli”, imposant una catalanitat impostada per la llengua única. Ja no som un sol poble que gaudeixi dels mateixos drets i deures, els castellanoparlants són tinguts per eterns emigrants en terra estranya i mai podran ser considerats vers catalans, els visionaris fanàtics i extremistes han dividit als catalans en bons (ells) i dolents (nosaltres) i cerca l’enfrontament entre catalans amb una gran capacitat d’idiòcia.

El nacionalisme segueix el seu pla aprofitant la divisió dels partits nacionals i la creença generalitzada entre els espanyols que ha baixat el suflé. Mentre Madrid es comporta com una cort d’intrigues palatines i oblida la seva obligació d’exercir de capital d’un estat modern, la prioritat dels separatistes és doble: d’una banda intensificar la propaganda pagada per la Generalitat per arribar a un mínim del 50% de els vots en la propera escomesa electoral, que pot ser altres autonòmiques o una altra “consulta” quan ells vulguin, i per això fan servir els mitjans del règim amb enquestes trucades del CEO, a través de les proclames i les campanyes d’odi de l’ANC i usant un llarg etcètera d’estratagemes i ardits; i d’altra banda estan en els “fets consumats”, és a dir creant un estat paral·lel (estructures d’Estat) i lleis que l’han de sustentar, com si el marc institucional i legal espanyol no existís, fent mofa i befa d’Espanya a la que es la insulta impunement.

Conquerida Catalunya, els propers objectius son les Illes Balears i la Comunitat Valenciana, creant la il·lusió màgica dels Països Catalans i la “Catalunya Nord” en terres franceses, aon el nacionalisme identitari creix en aquests altres territoris de parla catalana, a traves dels mitjans periodístics, que són els principals propagandistes del procés. És evident que TV3 representa el motor separatista, i es indubtable que el projecte de secessió no hauria aconseguit unir tants adeptes sense comptar amb el suport d’uns mitjans de comunicació que, de manera clarament orquestrat, identifiquen una i altra vegada nació i país -quan no Principat – amb Catalunya -davant l’Estat espanyol, al qual no anomena país ni per raons estilístiques-, la Comunitat Valenciana amb país Valencià i els territoris on es parla català amb Països Catalans.

El concepte dels PPCC no es nou, però si que el sentit i significat a variat en el decurs del temps, esdevenint en la actualitat u projecte polític totalitari i destructor dels ponts naturals que sempre han agermanat les antigues terres del regne d´Aragó amb la resta d´Espanya.

A les Illes el naixement del sentiment en defensa de la llengua catalana fou difós primigeniament per Ruiz i Pablo i en Miquel dels Sants Oliver. Es publicaren les revistes “Nova Palma” (1898) i “La Veu de Mallorca”(1900), i destaquen com a exemple de defensa de la llengua catalana que es parla a Mallorca el discurs d´en Marià Aguiló i Fuster dels Jochs Florals de 1862 celebrats a Barcelona:

No, no pot haver-hi jamai raó per reptar a un poble la defensa del seu matern llenguatge i molt menys si aquest té records tan antics i tan gloriosos com lo català; com d’idioma català, que, com se vulla siga, quatre milions d’espanyols parlem encara. I teniu esment que si demà tots aquests -la quarta part dels habitants d’Espanya- féssim l’impossible miracle de foragitar de nostres boques lo natiu idioma, si demà tothom sabés vestir son pensament amb paraules manllevades, i d’un cop poguéssim, engegant llurs mots, esqueixar i fer malbé el llenguatge que els segles, la història i la naturalesa ens feren a posta, llavors encara durien son nom català els vilatges i masies, les cingleres i afraus, les conques i rius, de les vuit províncies que ens alberguen, que necessari fóra baratar de real ordre (…) llavors encara romandria escrita o estampada tota una literatura, i els tres arxius generals d’Aragó, València i Mallorca, que perquè no parlassen enterament en català fóra precis esvair i cremar”.

El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la obra “Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia” del valencià de Catarroja, Benvingut Oliver i Esteller, i el concepte es assumit a finals del segle XIX com a sinònim de “territoris de parla catalana”, sense caire polític.

El terme fou popularitzat pels assaigs “Nosaltres els valencians” i “Qüestió de noms” pel fill d’un dirigent carlí valencià, en Joan Fuster, publicats el 1962. Fuster definia un concepte territorial dels PPCC, en que la llengua fos la base per a proposar un projecte polític. No deixa de ser curiós que Oliver i Esteller era un reconegut conservador e hispanista, que allunyat de manipulacions polítiques separatistes, volia constatar la unitat cultural, legal e històrica dels territoris de parla catalana, des de una Óptica hispana.

En Víctor Balaguer el 26 de Juliol de 1880 a València, manifestava sense embuts:

La Corona d’Aragó com a record, model i exemple de pàtries llibertats; Espanya constitucional i regenerada com a pàtria comuna; la unitat ibèrica com a ideal i aspiració suprema”.

No deixa de ser curiosa la reivindicació “progressista i bonista” del concepte PPCC, que inclou l’alguer, a la illa de Sardenya. Qui defensà el concepte annexionista cultural de Catalunya sobre l´Illa, fou un militar feixista alguerès Rafael Catardi i Arca (l’Alguer, 1892 – 1974). Ingressà a l’exèrcit italià el 1913 i lluità en la Primera Guerra Mundial. Més tard ingressà a l’Istituto Geografico Militare de Florència i durant la guerra d’Etiòpia (1935-1936) organitzà la policia colonial italiana. El 1938 fou traslladat a l’Acadèmia de Mòdena i ascendí a general el 1940. A la Segona Guerra Mundial prengué part en les campanyes de Líbia i de Tunísia treballant per al servei d’intel•ligència.

El 1947 tornà a l’Alguer, on impulsà la vida cultural i les relacions amb els altres Països Catalans. Ha estat un dels fundadors del Centre d’Estudis Algueresos i ha investigat des dels arxius municipals la història de l’Alguer

També el feixisme es present en la reivindicació de la Catalunya Nord com part integrant del concepte dels “Països Catalans”. Fou n´Alfons Mias i Dejaule (Palaldà, 1903 – Barcelona, 1950) Polític i escriptor, qui es considerat l´ideòleg i «apòstol» del catalanisme nord-català als anys 1930 i defensor de la unificació de Catalunya. Milità en formacions dretanes com l’Association Catholique de la Jeneusse Française i la Ligue d’Action Française, de l’occità Charles Maurras, i des de 1935 treballà com a secretari a l’alcaldia de la seva població natal. Inventà el terme Catalunya del nord per designar les terres catalanes de l’Estat Francès. Es convertí al catalanisme el 1930 arran del seu casament amb una jove barcelonina. Començà a fer conèixer les seves conviccions en el diari local Le Courrier de Céret. Mias fou també un pedagog a través dels cursos públics i gratuïts de català que impartí l’any 1933 als Banys d’Arles però també gràcies a les seves publicacions : Histoire résumée de la Catalogne Française el 1933 i Roussillonais sauve ta langue, il est encore temps el 1935,  Fundà el primer moviment catalanista a Catalunya del nord, la «Joventut Catalanista de Rosselló, Conflent, Vallespir, Cerdanya i Capcir» als anys 1930. Creà i esdevingué redactor en cap de la revista catalanista Nostra Terra, l’estiu de 1936, que agrupà joves intel•lectuals nord-catalans com Abdon Poggi, Joan Amade, Lluís Basseda, Roger Grau, Josep-Sebastià Pons, Enric Guiter o Pere Ponsich. Aquesta publicació assolí més de mil abonats. Exercí de secretari de l’Ajuntament de Palaldà i dels Banys d’Arles, al Vallespir, durant la segona guerra mundial. Bon coneixedor de la llengua occitana, adherí a l’ideal de comunitat catalano-occitana escrivint a la revista Occitània i esdevenint Mantenidor del felibritge a Catalunya. Col•laborà amb el règim de Vichy i simpatitzant del nacionalsocialisme, hagué d’exiliar-se a Barcelona l’any 1944, on fou acollit pels seus familiars de la Falange que residien a Figueres, i acollit pel règim franquista com un compatriota fugit per evitar la seva mort com a represàlia per la col•laboració amb el règim de Vichy. Morí a Barcelona l’any 1950.

Els Països catalans com a eina política de destrucció d´Espanya serà el proper cavall de batalla en la que el separatisme es farà fort.

no recibe subvenciones de la Generalitat de Catalunya ni de otros organismos públicos.
Si quieres leer nuestras noticias necesitamos tu apoyo.

DONA

Recibe las noticias de elCatalán.es en tu correo