Per Catalunya, surt al carrer el 18-S

El 18 de setembre vinent, Escuela de Todos/Escola de Tots, que aplega un total de quinze entitats i associacions mobilitzades contra la immersió monolingüe forçosa a l’escola catalana, i a favor del 25% d’ensenyament en qualsevol de les llengües oficials de Catalunya, ha cridat tothom a sortir al carrer. Jo evidentment hi aniré. Molta gent que conec, estimo i admiro hi anirà. A través d’aquest article vull fer una crida a que surti la màxima gent possible. A tots els meus conciutadans de Catalunya: m’agradaria molt veure-us allà. I a més, és que és molt important.

Els que em coneixeu ja sabeu que sóc una bilingüe orgullosa, una bilingüe de llengua i fets. Com a persona, com a periodista, com a diputada al Parlament, he intentat sempre i en tot lloc honorar les dues llengües que des de petita porto al cor. Car ésser bilingüe és més, molt més, que parlar idiomes. És viure, pensar i estimar en més d’una llengua, i és sentir com una mutilació espantosa que et privin de qualsevol de les dues.

Hi ha qui em diu “nyorda”, fatxa i coses pitjors cada cop que defenso que la llengua castellana és tan pròpia de Catalunya com el català, i que ja triguem a reformar l’Estatut, si cal, per a evitar malentesos. Que no són malentesos, sinó actes de mala llet. De pura i dura mala hòstia. Del catalanisme entès com a hispanofòbia. De creure’s i voler fer creure que la millor manera de defensar el català és arraconant (o intentant arraconar) el castellà.

Ho he dit ja unes quantes vegades, i ho penso tornar a dir totes les vegades que calgui: la política lingüística de l’independentisme institucional és franquista. És un calc de la que aplicava el seu estimat Franco, només que a l’inrevés. Si el dictador es pensava que n’hi havia prou d’escombrar la llengua catalana de l’escola, l’Administració, els diaris i la vida oficial pública per a fer-la desaparèixer, doncs ja es veu el resultat. Exactament el mateix que aconseguiran els que intenten repetir semblant “jugada mestra” en contra del castellà.

Amb un matís important, tanmateix: el castellà, l’espanyol, té una quantitat de camp per córrer a nivell mundial, una massa crítica de gent que el parla, que al català li manca. Quan diuen que el català és una llengua minoritzada, no diuen mentida. És una llengua que jo no crec que arribi mai a desaparèixer, però sí que pot arribar a patir i a residualitzar-se molt. Especialment quan les eines tradicionals de normalització lingüística (escola, mitjans de comunicació…) perden pistonada i reculen davant d’una globalització que no toca vores i una Internet on fins l’anglès s’acaba capant de mala manera, reduïnt-se a una escudella barrejada de slang i argot que amenaça de fer recular el vocabulari adolescent a una fase pre-monosíl.lab.

Per això encara s’entén menys que la Generalitat indepe i els seus esbirros tossudament alçats (però sobretot, tossudament subvencionats…) s’aferrin a armes anacròniques que, més enllà d’escampar la mala maror i trinxar la convivència, no van gaire enlloc. És com si el Putin et fa la guerra híbrida i tu t’hi tornes amb un trabuc. Qui es prengui la molèstia de llegir-se de dalt a baix el “Pla Nacional per la Llengua” i els informes suposadament acadèmics que conté (servidora ho ha fet), trobarà molta propaganda, però també alguna perla curiosa…Com ara que els mateixos experts de confiança de la Generalitat reconeguin que el castellà és la llengua que realment parlen una majoria de ciutadans de Catalunya.

També, atenció, que si de debò es vol potenciar el català, funcionaria molt millor promoure una política lingüística de cooperació amb tota Espanya (involucrant l’Estat en una defensa molt més proactiva de totes i cadascuna de les llengües oficials), que no pas anant a la confrontació. A una guerra de llengües que no es pot guanyar, que només es pot perdre. Que només serveix per a apuntalar discursos i polítiques d’odi. Però que mai no ha salvat cap llengua enlloc. I menys encara una llengua com la catalana.

Escolteu-me, conciutadans de Catalunya. Escolteu-me sobretot aquells que us heu distingit en la defensa del català, fins i tot quan això era difícil i comportava riscos. Hi ha moments per a la trinxera, i hi ha moments per a la intel.ligència. Us heu fixat quina és la situació de la llengua catalana a la “Catalunya Nord”, als antics territoris catalans, és a dir, espanyols, esdevinguts francesos en virtut del Tractat dels Pirineus? Allò va ser el resultat d’una nefasta política de confrontació entre Catalunya i Castella que només va afavorir els francesos…i la llengua francesa, que és l’única oficial a França. Dels Pirineus en amunt, ja em direu quin reconeixement té, el català.

Jo ja no sé com dir-ho ni com demanar-ho: les coses es poden fer per dignitat, per exemple, perquè ningú que hagi patit persecució o humiliació lingüística, ha de permetre o tolerar que la pateixin d’altres. Pel mateix que fa setanta anys calia plantar-se en defensa del català, cal fer-ho ara en defensa del castellà a Catalunya. Però, a qui no li surti fer-ho per dignitat, punyeta, que ho faci per egoïsme. ¡Por su cochino interés!

Vols defensar el català? Vine el 18-S a la concentració d’Escola de Tots/Escuela de Todos. Només que ens hi trobem la meitat de la meitat dels que van sortir al carrer el 8 d’octubre de 2017, Catalunya tornarà a salvar-se. Tot tornarà a ser possible. Perquè tot n’és, encara.

Anna Grau és diputada de Cs al Parlament

NOTA: En estos momentos de crisis y de hundimiento de publicidad, elCatalán.es necesita ayuda para poder seguir con nuestra labor de apoyo al constitucionalismo y de denuncia de los abusos secesionistas. Si pueden, sea 2, 5, 10, 20 euros o lo que deseen hagan un donativo aquí.